1 ANY... I GRÀCIES

CATALÀ
Un any. Un any són moltíssims dies. Però també són moltes alegries, vivències, tristeses, disgustos, emocions, plaers...

Fa un any vaig decidir obrir un blog. Obvi. Aquest blog. Fa un any tenia por, nervis i emoció a la vegada. Aquella por nerviosa de no saber com anirà. Fa un any, obria un blog, xq el cap em bullia d'idees, xq egoistament, com us deia en el primer post d'aquest blog, necessitava canalitzar tantíssima energia.

Al cap d'un temps, l'Alba el feia créixer enormement! Sense ella, tot això serià diferent! L'alba és l'Alba i encara que no us ho regueu, em fa tocar de peus a terra i no abandonar! Xq els somnis a vegades són compartits!

Avui ha passat un any. I gairebé em costa posar paraules a tot el que he viscut a través de les xarxes amb un any.
Les xarxes socials tenen coses molt dolentes, però si una cosa ens fa grans a tots plegats, és saber buscar les bones. I jo avui, un any més tard, només em quedo amb els missatges que rebo dia a dia, regalant-me energia per continuar, les persones magnífiques que he conegut per aquí i que formen part de la meva vida, amb el suport mutu! No us podeu arribar a imaginar com és de fort el suport mutu, amb la sororitat compartida i tendra, amb l'autocritica i la crítica compartida, amb el creixement personal i col·lectiu! En fi, em quedo amb vosaltres i l'aprenentatge mutu!

Les xarxes cansen molt, i els que estem darrera d'una pantalla en som conscients, una foto en una xarxa, no és una foto i prou, és un recurs, pensat i creat, imprès, muntat, posat en practica, la foto, l'escrit, el post al blog... però quan entreu vosaltres en acció i interactuem doncs tot això ja no cansa!

De veritat! No se gaire cap a on camina aquest projecte, però sóc molt conscient de l'aprenentatge que he fet en un any, de la meva lluita social en molts aspectes, i de la meva batalla diària d'introduir el joc com a metodologia d'aprenentatge en TOTS els àmbits i totes les etapes del desenvolupament. Siguem grans o petits! I això, gràcies a vosaltres que heu estat aquí, no m'ho prendrà mai ningú! Així que als vostres peus TRIBU!

PD: Gràcies a la meva família, que retallen, corregeixen, opinen, tallen fusta, pinten i fan el que sigui per acompanyar-me, als meus amics i amigues que estan allà, sempre donant-me suport, i als meus companys de feina, que van veure néixer un projecte i l'han valorat des del minut 0. I l'Alba, xq em fa sentir diferent, i m'ajuda a ser especial en un món tan fosc. Sou enormes!

CASTELLÀ

Un año. Un año son muchísimos días. Pero también son muchas alegrías, vivencias, tristezas, disgustos, emociones, placeres...

Hace un año decidí abrir un blog. Obvio. Este blog. Hace un año tenía miedo, nervios y emoción a la vez. Aquel miedo nervioso de no saber como irá. Hace un año, abría un blog, xq la cabeza me hervía de ideas, xq egoístamente, como os decía en el primero post de este blog, necesitaba canalizar tantíssima energía.

Al cabo de un tiempo, Alba lo hacía crecer enormemente! Sin ella, todo esto seria diferente! Alba es Alba y aunque no os lo Creais, me hace tener los pies en el suelo y no abandonar! Xq los sueños a veces son compartidos!

Hoy ha pasado un año. Y casi me cuesta poner palabras a todo lo que he vivido a través de las redes con un año.
Las redes sociales tienen cosas muy malas, pero si una cosa nos hace grandes a todos juntos, es saber buscar las buenas. Y yo hoy, un año más tarde, sólo me quedo con los mensajes que recibo día a día, regalándome energía para continuar, las personas magníficas que he conocido por aquí y que forman parte de mi vida, con el apoyo mutuo! No os podéis llegar a imaginar cómo es de fuerte el apoyo mutuo, con la sororidad compartida y tierna, con la autocritica y la crítica compartida, con el crecimiento personal y colectivo! En fin, me quedo con vosotros y el aprendizaje mutuo!

Las redes cansan mucho, y los que estamos detrás de una pantalla somos conscientes, una foto en una red, no es una foto y basta, es un recurso, pensado y creado, imprimido, montado, puesto en practica, la foto, el escrito, el post en el blog... pero cuando entráis vosotros en acción e interactuamos pues todo esto ya no cansa!

De verdad! No se muy hacia donde anda este proyecto, pero soy muy consciente del aprendizaje que he hecho en un año, de mi lucha social en muchos aspectos, y de mi batalla diaria de introducir el juego como metodología de aprendizaje en TODOS los ámbitos y todas las etapas del desarrollo. Seamos grandes o pequeños! Y esto, gracias a vosotros que habéis estado aquí, no me lo quitara nunca nadie! Así que a vuestros pies TRIBU!

PD: Gracias a mi familia, que recortan, corrigen, opinan, cortan madera, pintan y hacen lo que sea para acompañarme, a mis amigos y amigas que están allí, siempre apoyándome, y a mis compañeros de trabajo, que vieron nacer un proyecto y lo han valorado desde el minuto 0. Y Alba, xq me hace sentir diferente, y me ayuda a ser especial en un mundo tan oscuro. Sois enormes!