dimecres, 30 de gener del 2019

LA FORÇA DEL VINCLE: DE L'AFECTE A L'EFECTE

CATALÀ

Totes necessitem afecte, allò que rebem dels altres, que ens reconforta, una carícia, una paraula bonica, un consell, un silenci...

Sovint, tinc la sensació que la nostra professió ha de ser freda i distant.

Sempre amb aquella por de no traspassar límits, de no extralimitar-nos amb les persones repartint afecte a tort i a dret, Sempre atentes de no traspassar la línia del "colegueo" i perdre aquell respecte tan autoritari i jeràrquic que sembla que el món necessita per adreçar aquelles persones que han perdut el rumb.

Sempre amb el missatge de ser massa toves, massa assistencialistes si repartim afecte. Afecte també és escoltar, ajudar, empatitzar, posar-te a l'alçada de la persona amb la qual parles i mirar-la als ulls. I sense por també ha de ser abraçar, i acariciar, i fer un petó, i respectar els seus ritmes, i eixugar unes llàgrimes o gaudir d'un somriure de complicitat. I si, sovint sento, que la meva professió ha de ser freda i distant per imposició social, i no ús parlo de la por al vincle. Paraules prohibides, generar vincles amb alguna persona amb la qual estàs treballant, que l'acompanyes al dia a dia... Massa vegades sembla sinònim de manca de professionalitat. I m'estreny el pit, els vincles, l'afecte, l'amor.

La meva professió no pot ser freda i distant, no som jutges, acompanyem a les persones a travessar aquelles ombres boscoses que sovint ens tapen el sol, amb objectivitat i professionalitat. Però amb afecte i vincles, xq aquest és el camí per a generar el tan esperat i satisfactori EFECTE.

I els vincles són necessaris, i es creen amb afecte, amb referents diaris, que piquen pedra, que treballen en silenci, que observen i acompanyen, que treballen en equip, que marxen a casa i encara els ve el cap alguna idea o alguna acció que podrien fer pels altres.

Aquesta és la meva manera de generar efectes, canvis, de fer trontollar les maquines. Perquè ens fa tanta por? Perquè sembla que hàgim de treballar amb les persones estant a 2 km de distància?, perquè no ens podem acostar, obrir l'anima, i treballar des de ben a prop, generant un bon vincle, que ens ofereixi confiança per poder arremangar-nos les mànigues.

Jo no ho sé fer d'una altra manera, i així seguiré treballant. Des de la distància curta, el respecte i l'empatia, de manera objectiva i afectiva, somrient quan veig que comencen arribar els efectes, i parant i pensant quan veig que no els estic aconseguint.

I sense por. Xq el que em faria por absoluta, seria no sentir res. Que no m'afectes el que passa el meu voltant, o perdre el nord i no ser capaç de relativitzar.

La nostra feina és bonica. Però pot ser molt frustrant i molt fosca. I només ens salvarà la gestió emocional que nosaltres mateixes en fem de tot plegat. La necessitem. I necessitem l'afecte i el vincle dels nostres companys/es. Per tant, jo, des de la meva pròpia intensitat personal, sovint excessivament intensa, no deixaré de viure-ho tot així, i sobretot, des de la curta distancia! Xq a mi m'han salvat el dia més d'una abraçada, i un petó.

I per altra banda, que passa si un dia traspassem massa la línia de l'emocionalitat? És a dir, ens sentim molt reflectits amb les vivències de les persones en les quals treballem, ens trobem un moment personal una mica més delicat...RES. Ostres no passa res, ens tocarà fer una bona gestió emocional del que estem vivint, plorar fort quan arribem a casa, xq totes hem viscut coses en l'àmbit laboral que ens han trencat per dins, dies que no sabíem si ens tornaríem a construir, persones que no tornaríem a veure mai més, decisions injustes que ens han tallat la respiració...i que ha passat? Hem deixat de ser bones professionals? NO. Evidentment NO.


Només hi ha una cosa que farà que deixem de ser bones professionals des del meu punt de vista i això passarà el dia que deixem de ser, fer i sentir. El dia que perdem el nord, que no ens posem al lloc dels altres, que fem un cop de colze per no treballar en equip, que no trobem un minut per seure a escoltar sense pressa, que no abracem, que no mirem, que no eduquem, que no sortim absolutament felices un dia que tot ha anat com esperavem, que has vist a les persones gaudir i somriure.... Les llàgrimes, l'afecte i el vincle, només ens salvaran, sempre que els teixim des de l'objectivitat i la racionalitat. Però sentint-los de debò!
I no! NO ets pitjor professional si la intensitat i les emocions no són en el teu punt fort, si les abraçades no són una de les teves armes! Ets igual de bona! Però ningú jutjarà la teva feina per accés d'intensitat!

Això si, no perdem mai l'objectivitat, si no haurem perdut el nord i no dubteu que algú s'encarregarà de fer-vos saber que ha estat culpa de l'afecte i dels vincles... i ningú, absolutament ningú... Recordara tots aquells efectes que vau aconseguir gràcies a ells.

CASTELLÀ 


Todas necesitamos afecto, aquello que recibimos de los otros, que nos reconforta, una caricia, una palabra bonita, un consejo, un silencio...

A menudo, tengo la sensación que nuestra profesión tiene que ser fría y distante.

Siempre con ese miedo de no traspasar límites, de no extralimitarnos con las personas repartiendo afecto a diestro y siniestro, Siempre atentas de no traspasar la línea del "colegueo" y perder aquel respeto tan autoritario y jerárquico que parece que el mundo necesita para guiar aquellas personas que han perdido el rumbo.

Siempre con el mensaje de ser demasiado blandas, demasiado assistencialistas si repartimos afecto. Afecto también es escuchar, ayudar, empatitzar, ponerte a la altura de la persona con la cual hablas y mirarla a los ojos. Y sin miedo también tiene que ser abrazar, y acariciar, y dar un beso, y respetar sus ritmos, y secar unas lágrimas o disfrutar de una sonrisa de complicidad. Y si, a menudo siento, que mi profesión tiene que ser fría y distante por imposición social, y no os hablo del miedo al vínculo. Palabras prohibidas, generar vínculos con alguna persona con la cual estás trabajando, que lo acompañas en el día en día... Demasiadas veces parece sinónimo de carencia de profesionalidad. Y me presionan el pecho, los vínculos, el afecto, el amor.

Mi profesión no puede ser fría y distante, no somos jueces, acompañamos a las personas a atravesar aquellas sombras boscosas que a menudo nos tapan el sol, con objetividad y profesionalidad. Pero con afecto y vínculos, xq este es el camino para generar el tan esperado y satisfactorio EFECTO.

Y los vínculos son necesarios, y se crean con afecto, con referentes diarios, que pican piedra, que trabajan en silencio, que observan y acompañan, que trabajan en equipo, que marchan a casa y todavía les viene en mente alguna idea o alguna acción que podrían hacer para los demás.



Esta es mi manera de generar efectos, cambios, de hacer tambalear las maquinas. Porque nos da tanto miedo? Porque parece que tengamos que trabajar con las personas estando a 2 km de distancia?, porque no nos podemos acercar, abrir el alma, y trabajar desde bien cerca, generando un buen vínculo, que nos ofrezca confianza para poder ponernos a trabajar.

Yo no lo sé hacer de otro modo, y así seguiré trabajando. Desde la distancia corta, el respeto y la empatía, de manera objetiva y afectiva, sonriendo cuando veo que empiezan a llegar los efectos, y parando y pensando cuando veo que no los estoy consiguiendo.

Y sin miedo. Xq el que me daría miedo absoluta, seria no sentir nada. Que no me afectes el que pasa mi alrededor, o perder el norte y no ser capaz de relativizar.

Nuestro trabajo es bonito. Pero puede ser muy frustrante y muy oscuro. Y solo nos salvará la gestión emocional que nosotras mismas en hagamos de todo. La necesitamos. Y necesitamos el afecto y el vínculo de nuestros compañeros/se. Por lo tanto, yo, desde mi propia intensidad personal, a menudo excesivamente intensa, no dejaré de vivirlo todo así, y sobre todo, desde la corta distancia! Xq a mí me han salvado el día más de un abrazo, y un beso.

Y por otro lado, que pasa si un día traspasamos demasiado la línea de la emocionalidad? Es decir, nos sentimos muy reflejados con las vivencias de las personas en las cuales trabajamos, nos encontramos un momento personal algo más delicado...NADA. Ostras no pasa nada, nos tocará hacer una buena gestión emocional de lo que estamos viviendo, llorar fuerte cuando lleguemos a casa, xq todas hemos vivido cosas en el ámbito laboral que nos han roto por dentro, días que no sabíamos si nos volveríamos a construir, personas que no volveríamos a ver nunca más, decisiones injustas que nos han cortado la respiración...y que ha pasado? Hemos dejado de ser buenas profesionales? NO. Evidentemente NO.

Solo hay una cosa que hará que dejamos de ser buenas profesionales desde mi punto de vista y esto pasará el día que dejamos de ser, hacer y sentir. El día que perdemos el norte, que no nos posamos al lugar de los otros, que hacemos un golpe de codo para no trabajar en equipo, que no encontramos un minuto para sentar a escuchar sin prisa, que no abrazamos, que no miramos, que no educamos, que no salimos absolutamente felices un día que todo ha ido como esperavamos, que has visto a las personas disfrutar y sonreír.... Las lágrimas, el afecto y el vínculo, solo nos salvarán, siempre que los tejemos desde la objetividad y la racionalidad. Pero sintiéndolos de verdad!

Y no! NO eres peor profesional si la intensidad y las emociones no son en tu punto fuerte, si los abrazos no son una de tus armas! Eres igual de buena! Pero nadie juzgará tu trabajo por acceso de intensidad!

Esto si, no podemos perder nunca la objetividad, si no habremos perdido el norte y no dudéis que alguien se encargará de haceros saber que ha sido culpa del afecto y de los vínculos... y nadie, absolutamente nadie... Recordara todos aquellos efectos que conseguisteis gracias a ellos.

3 comentaris:

  1. Bona dia!
    Estic totalment d'acord amb el que has escrit en aquest post. Crec que la nostra feina té com aspecte positiu el treballar al cantó de les persones per ajudar-les en el seu dia a dia, però també pot arribar a ser un "problema" ja que costa marcar una certa distància perquè els seus problemes no passin a ser també teus. Però la veritat és que jo parteixo de la base de "sense confiança no s'hi pot treballar" i aquesta confiança s'ha de fer des del respecte i el respecte s'ha de crear des del vincle.
    Hem de tenir clar que treballem amb persones, les quals tenen sentiments igual que nosaltres i que no som robots els quals tenim un botó per no sentir. Jo en el meu dia a dia sempre estic disposada a escolar, parlar, riure i fins i tot plorar (encara que costi) per així demostrar a l'altre que l'importes i que no es un sol número o una inscripció de més en el projecte, sinó que és una persona de carn i ossos. En definitiva, tenim una feina complexa on podem tenir dies molts durs, però a la vegada on els dies bons realment són molt bons i amb els quals ens ajuden a tirar endavant. I és que veure un somriure d'algú el qual has pogut ajudar no té preu! :)

    ResponElimina
  2. Bon dia, tot just ara he parat a llegir atentament el post. No puc estar més d'acord!!! Els vincles són necessaris, ho són!! I molt!! Continua fent la teva feina tan bé com fins ara i, sobretot, confiant en com acompanyes a aquestes persones amb les q comparteixes el dia a dia. Una molt bona reflexió, de veritat. Per parar i pensar...

    ResponElimina